Diumenge, 19 de novembre
L'home i la màquina
Ernst H. Gombrich: Breu historia del món
Metternich i els governants de Rússia, Àustria, França i Espanya van restaurar la situació de l'època anterior a la Revolució francesa. Hi tornava a haver corts solemnes, on els nobles, amb les condecoracions al pit, tenien gran influència. Els ciutadans no podien parlar de política, i a alguns ja els semblava bé. S'ocupaven de la família, llegien llibres i escoltaven música, que en els últims cent anys s'havia convertit en l'art que més atreia la gent, tot i que abans només havia estat l'acompanyament de balls, cançons i himnes sagrats. Però aquella calma i aquell lleure que en alemany s'anomena Biedermeier eren solament la façana de la situació. Metternich no va poder prohibir una de les idees de la il·lustració, encara que tampoc no hi va pensar més. Es tractava de la idea de Galileu Galilei sobre l'observació raonada i calculada de la natura, que tant havia agradat a la gent de la il·lustració. I precisament aquesta cara secreta de la il·lustració va portar a una revolució molt més forta que va anorrear les antigues formes amb molta més rotunditat que no la guillotina dels jacobins parisencs.Per mitjà del domini de la natura, no només es va aprendre a entendre com funciona, sinó a utilitzar les forces que s'hi havien descobert. Es van junyir les forces de la natura, que havien d'estar al servei dels homes.
La història de tots aquests invents no és tan simple com un s'imagina de vegades. La majoria de coses primer es va pensar que podien ser possibles, després es van experimentar, després es van deixar de banda, algú les va repescar i, finalment, va aparèixer l'inventor, el qui tenia prou força de voluntat i prou perseverança per portar la idea fins al final i fer-la aplicable en algun àmbit. Així va passar amb les màquines que van canviar la nostra vida, la màquina de vapor, el vaixell de vapor, la locomotora i el telègraf, que en temps de Metternich van tenir tanta importància.
Primer es va inventar la màquina de vapor. El científic francès Papin ja havia fet experiments amb vapor cap al 1700, però fins al 1769 l'obrer anglès Watt no va patentar una màquina de vapor de debò. Al principi es va utilitzar sobretot per a les bombes de les mines, però aviat es va pensar en la possibilitat d'impulsar cotxes o vaixells amb vapor. Entre el 1788 i el 1802, un anglès va fer un experiment amb vaixells de vapor, i el 1803 el mecànic americà Fulton va construir un vapor de rodes. Napoleó va escriure sobre això: «Aquest projecte pot canviar la fesomia del món.» El 1807 el primer vaixell de vapor, amb una gran roda de pales i enmig de xerrics, fum i soroll, va viatjar de Nova York a una ciutat veïna.
Si fa no fa a la mateixa època, a Anglaterra també s'intentava construir cotxes de vapor. L'any 1802, un cop inventats els rails, es va construir una màquina útil, i el 1814 l'anglès Stephenson va construir la primera locomotora de debò. El 1821 es va inaugurar la primera línia fèrria entre dues ciutats angleses, i deu anys després ja hi havia trens a França, Alemanya, Àustria i Rússia. Al cap de deu anys més, no hi havia a penes cap país europeu sense una bona xarxa de trens. Les línies creuaven muntanyes, túnels i grans rius, i es viatjava almenys deu vegades més de pressa que abans amb la diligència més veloç.
El mateix va passar amb l'invent del telègraf elèctric. El 1753 un científic ja va pensar-hi. Després del 1770 hi va haver molts experiments, però fins al 1837 el pintor americà Morse no va poder enviar als seus amics un breu telegrama, i no havien passat més de deu anys que la telegrafia es va introduir a diversos països.
Altres màquines encara van canviar més el món. Es tracta de les màquines que posen al seu servei les forces de la natura, de manera que substitueixin la força de treball humana. Pensa a filar i teixir: abans ho feien els artesans. Quan es van necessitar més teles, és a dir, cap a l'època de Lluís XIV; es van muntar fàbriques, on treballaven molts fadrins manualment. Després va ser quan es va pensar a aprofitar els coneixements de la natura. El temps transcorregut és equiparable al dels altres grans invents. La filadora es va començar a experimentar el 1740, el 1783 es va millorar, però fins al 1825 no es va utilitzar a tot arreu. L'època del teler mecànic va començar al mateix moment. Aquestes màquines també es van inventar a Anglaterra. Per a les màquines i les fàbriques calien carbó i ferro, així que, de cop i volta, es va veure que els països que en posseïen van tenir un gran avantatge.
Tots aquests invents van portar molt d'enrenou entre la gent, que va patir una sotragada tan forta que gairebé res no va quedar on era. Recorda amb quin ordre i quina solidesa estaven organitzats els gremis als burgs medievals! Els gremis s'havien mantingut fins a l'època de la Revolució Francesa i fins i tot després. És clar que aleshores un aprenent ho tenia més difícil que a l'Edat Mitjana per convertir-se en mestre, però continuava tenint la possibilitat i l'esperança d'arribar a ser-ho. Ara tot era diferent. Hi havia gent que posseïa màquines. Per fer-ne anar una, no calia saber gaires coses. Al capdavall, funcionen soles. En poques hores se'n pot ensenyar el funcionament. Així doncs, qui tenia un teler, agafava un parell de persones, que podien ser dones o nens, i amb la màquina podien fer més feina que cent teixidors de debò dels d'abans. ¿Què havien de fer ara els teixidors d'una ciutat, quan s'hi instal·lava una màquina d'aquelles? Ja no feien cap falta. Tot el que havien après en anys de treball com a aprenents i fadrins, no servia per a res, la màquina treballava més ràpid, millor i incomparablement més barat. Perquè la màquina no ha de menjar ni dormir com una persona. No cal que descansi mai. Tot el que cent teixidors haurien necessitat per dur una vida agradable i feliç, el fabricant s'ho estalviava amb la seva màquina o s'ho gastava per a ell. Però, bé que devia necessitar treballadors que utilitzessin les màquines, ¿oi? És clar que en necessitava, però molts menys i sense formació. Tot això va tenir conseqüències: ara els cent teixidors de la ciutat estaven sense feina. Com que una màquina feia la seva feina, havien de morir de gana. Però un home, abans de morir de gana amb tota la seva família, és capaç de qualsevol cosa, també de treballar per poquíssims diners, mentre en guanyi prou per sobreviure i treballar d'alguna manera. Així, el fabricant que posseïa la màquina podia fer venir els cent teixidors i dir-los: «Necessito cinc persones que em vigilin les màquines i la fàbrica. ¿Per quants diners ho faríeu?» Si un deia: «Vull prou diners per viure tan bé com abans», n'hi havia un altre que deia: «Jo en tinc prou de poder comprar cada dia una barra de pa i un quilo de patates.» El tercer veia que li prenien l'última possibilitat de sobreviure, i deia: «Jo ho faré per mitja barra de pa.» I quatre més deien: «Nosaltres també.» «Bé», deia el fabricant, «us agafaré a vosaltres. ¿Quantes hores voleu treballar al dia?» «Deu hores», deia un. «Dotze», deia el segon, perquè no li prenguessin la feina. «Jo en puc treballar setze», deia el tercer. Els hi anava la pell. «Bé», deia el fabricant, «t'agafaré a tu. Però, ¿què he de fer amb la màquina mentre dorms? Ella no ha de dormir pas!» «Doncs puc enviar el meu fill de vuit anys», responia el teixidor, desesperat. «¿I què li hauré de donar?» «Doneu-li un parell de krèutzers per a un panet amb mantega.» «La mantega no cal», deia el fabricant. I així quedava tancat el negoci. I els noranta-cinc teixidors restants havien de morir de gana o intentar que un altre fabricant els contractés.
No has de pensar que tots els fabricants eren tan males persones com aquest que he descrit. Però el més dolent, el que pagava menys, podia vendre més barat i obtenia més beneficis. Per això els altres fabricants, contra la seva consciència i la seva compassió, havien de tractar els seus obrers de la mateixa manera.
La gent es desesperava. ¿De què servia aprendre res, per què calia afanyar-se en treballs manuals delicats i aprimorats? Les màquines feien el mateix en una centèsima part de temps i sovint amb més regularitat i cent vegades més barat.. Així doncs, els antics teixidors, ferrers, filadors, fusters van anar caient en la misèria i anant de fàbrica en fàbrica per si hi podien treballar per uns quants cèntims. Alguns es van enrabiar contra les màquines, que havien destruït la seva felicitat, van assaltar les fàbriques i van malmetre els telers mecànics, però no els va servir de res. El 1812 es va imposar la pena de mort per la destrucció de màquines. I se'n van inventar de noves i millors que no feien pas la feina de cent homes, sinó la de cinc-cents, i encara van augmentar la misèria general.
Hi havia qui creia que allò no podia continuar per aquell camí, que era injust que una persona, només pel fet de posseir una màquina que potser havia heretat, tractés tots els altres com gairebé cap noble no havia tractat els seus pagesos. Creien que coses com les fàbriques o les màquines, la possessió de les quals implica un poder tan immens sobre el destí d'altres persones, no poden pertànyer a individus aïllats, sinó a tothom. Aquesta doctrina s'anomena socialisme. S'ideaven moltes maneres d'ordenar-ho tot per tal d'eradicar la misèria dels treballadors necessitats amb una forma socialista de treballar. Pensaven que no s'havia de donar als treballadors els sous que els concedien els fabricants, sinó una part dels grans beneficis dels fabricants.
D'entre aquests socialistes, dels quals cap al 1830 n'hi havia molts a França i Anglaterra, n'hi va haver un de Trier que es va fer força famós a Alemanya. Es deia Karl Marx. El seu pensament era una mica diferent. Opinava que no serveix de res imaginar-se com podrien ser les coses si les màquines pertanguessin als treballadors. Els treballadors les havien d'aconseguir lluitant. El fabricant mai no els lliuraria la fàbrica voluntàriament. Però per aconseguir les màquines, no servia de res que alguns treballadors s'unissin per destruir un nou teler inventat. S'havien d'unir tots. Si cap dels cent teixidors no hagués volgut la feina per a ell, si prèviament tots ells haguessin acordat: "No treballarem més de deu hores a la fàbrica i exigim dues barres de pa i dos quilos de patates per a cadascun", el fabricant hauria hagut de cedir. Amb això potser no n'hi hauria hagut prou, perquè per als telers ja no necessitava teixidors formats, sinó qualsevol treballador disposat a treballar al preu que fos perquè no tenia res. Marx ensenyava que per a això mateix calia que s'unissin tots. A la fi, el fabricant no hauria trobat ningú que hagués treballat més barat. Per tant, els treballadors havien d'arribar a uns pactes. I no solament s'havien d'unir els treballadors d'una comarca, ni només els d'un país, sinó els treballadors d'arreu del món. Aleshores serien prou forts no només per dir què els havien de pagar, sinó per prendre possessió de les fàbriques i les màquines i, d'aquesta manera, crear un món en què ja no hi hauria propietaris ni no-propietaris.
Tal com estaven ara les coses, deia Marx, en realitat ja no hi havia teixidors, sabaters ni ferrers. No fa falta que el treballador sàpiga què produeix la màquina amb una palanca que cada dia estira dues mil vegades. Únicament s'adona que cada setmana li paguen un sou, el suficient per no morir de gana com altres companys menys afortunats que no han trobat cap feina. Tampoc no cal el propietari que hagi après la feina de què viu, perquè ja no és una feina artesana, sinó una feina mecànica. Per això, opinava Marx, ja no hi ha en realitat els oficis, sinó només dos tipus o dues classes de persones: els propietaris i els no-propietaris, o, com ell deia, els capitalistes i els proletaris. Aquestes classes estan en lluita constant entre elles, perquè els capitalistes sempre volen produir més i més barat, és a dir, pagar al menys possible els treballadors, els proletaris; al seu torn, els treballadors volen obligar els capitalistes o propietaris de les màquines a donar-los com més part millor dels seus beneficis. Marx pensava que aquesta lluita de totes dues classes de persones conduiria a una situació en què els nombrosíssims proletaris prendrien als pocs capitalistes les propietats, no per posseir-les ells mateixos, sinó per abolir la propietat privada (...)
Ernst H. Gombrich.
Breu historia del món.Traducció Judith Vilar i Roca. Editorial:Editorial Empúries. (Pags 312-319)
Enllaços: Ernst H. Gombrich
A Little History of the World
BBC/ Radio 4. Leonie Gombrich talks to Mariella Frostrup about Sir Ernst Gombrich's work 'A Little History of the World' which is now available for the first time in English.
cromets 12:24 PM
